SENSE MANS

IV
Ajunto els mots per fer-me un trampolí
vers l'àmbit líric i assajar al trapezi
de la metàfora, en el buit, un salt mortal
per assolir una mica de realitat
fora del temps,
ulls aclucats,
com ara, en bicicleta,
en algun lloc del món assaja algú
precaris equilibris sense mans,
endut enllà, fins que de cop s'adona
que va rodant segur pel vell passeig
cap a la font primera.
És al moment precís
de l'equilibri insòlit que obre els ulls
a la blavosa, incerta llunyania
de les muntanyes que no li caldrà
mai tramuntar, car són de sobte en ell,
són ell mateix o l'altre que s'ha fet
de cop en ell, i veu:
la Torre de les Hores
esdevé far, l'esfera del rellotge
no marca el temps, ans il·lumina absorta
la nit que va caient damunt els horts.

(Joan Vinyoli Passeig d'aniversari)

DOMINI MÀGIC

Despunten crits de fulles en els arbres,
esquinça un vol de grius al capaltard
i la muntanya, amb blau recolliment
crepuscular, porta a la falda humil
un davantal de blats encara tendres.
M'allunyo dels embruixos del ponent,
esvento les recances i les cendres
i de l'antiga troca tallo el fil.
Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;
domini màgic, regne sublunar.

(Joan Vinyoli Domini màgic)

L'ALBATROS

Sovint, per esbargir-se, els homes d’equipatge
capturen uns albatros, magnes ocells marins,
que, indolents companyons, segueixen el viatge
de la nau que s’esmuny sobre els avencs salins.

Tot just entaforats en la insòlita escena,
aquests reis de l’atzur, maldestres i porucs,
per la coberta es mouen arrossegant amb pena
les seves ales blanques a tall de rems feixucs.

L’alat viatger amb cara tan inepta i adusta!
Tan bell adés i, ara, risible, lleig i moix!
L’un excita el seu bec amb la pipa de fusta,
l’altre un alacaigut imita fent-se el coix!

El Poeta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
exiliat en terra i blanc de les censures,
ses ales de gegant van destorbant-li el pas.


(Charles Baudelaire Les flors del mal)

ODA I

Seguro assento na coluna firme

Dos versos em que fico,

Nem temo o influxo inúmero futuro

Dos tempos e do olvido;

Que a mente, quando, fixa, em si contempla

Os reflexos do mundo,

Deles se plasma torna, e à arte o mundo

Cris, que nâo a mente.

Assim na placa o externo instante grava

Seu ser, durando nela.



Segur m'assento en la columna ferma

dels versos en què resto,

l'influx futur innúmer no puc témer

dels temps i de l'oblit;

que la ment, quan, pensant, en si contempla

els reflexos del món,

plasma esdevé, de tots, i l'art el món

el crea, no la ment.

Així en la placa l'extern instant grava

el seu ésser, durant-hi.

(Fernando Pessoa. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja)

A PRECARI

(...) I, això no obstant,

els versos pel seu compte bescanvien

silencis per paraules i exigeixen

un alt tribut de vida. No puc, doncs,

reposar ni vull fer-ho. Més m'estimo

veure'm entrar lentament al recinte

que jo mateix he anat configurant

i seure i esperar fins que algú em cridi

des d'un ponent eixut, contradictori.

(Miquel Martí i Pol)

ACOMPLIMENT

No em costa gens de pensar que ja és tard.
No em costa gens de dir que no m’escolten.
No em costa gens d’alçar els ulls cel amunt
i plànyer-me i fer l’orni.

Puc progressar si aprenc d’ajupir el cap.
Puc cridar tant com vulgui amb els que criden.
Puc tenir càrrecs públics i envellir.
Puc creure en Déu i repassar els diaris.

Davant mateix de la porta de casa,
però, comença el món i a totes les cruïlles
hi ha gent que mor de fam o de tristesa.

Tu que et queixes sovint que els meus versos són aspres
pots llegir a l’inrevés les paraules que escric,
o bé tancar-te amb clau a casa teva.

(Miquel Martí i Pol)

LA GRAN REMOR DEL MAR (FRAGMENT)

Llegíem a les fosques

versots de bon comptar.

Cada versot un himne,

cada himne un foc més alt.

(Miquel Martí i Pol)

AUTORETRAT, AMB FANG I ROBINS

Munts informes de runa,
solars abandonats
que l'arquitecte no mira,
clavegueres vessant
aigües residuals,
fang i robins:
domini meu.

Però, de sobte, el cop
d'una ala poderosa,
remorejant, excel·leix
a dir-me: dia blau,
corba d'onada, roca encesa
pel crit del sol.
I cremo tot en cant

(Joan Vinyoli Realitats)

PÀGINA

Després d'escriure el poema,
els límits de la pàgina ja no són
on va ser tallat el paper.

(Joan Brossa)

EL FRONT ESTELAT

Darrere els mots el paper es transforma
en mar i les lletres en peixos.

(Joan Brossa)

POEMA

Jo em despullo
i vosaltres us vestiu.

(Joan Brossa)

Firenze crema als ulls com brases vives.

(Fermi M F))

"(...) trató de imaginar cómo sería una novela en forma de tortuga laúd. El argumento tendría que salir arrugado, o quizá dispuesto en escamas, de una especie de caparazón gigantesco. Eso era, desde luego, en términos literarios, una novedad. La trama, pues, estaría dentro y constituiría la zona blanda de la novela, mientras que la forma estaría representada por la concha. En caso de que la novela falleciera (...), y el argumento desapareciera por la descomposición inherente a la carne, perduraría el esqueleto externo como testimonio formal de aquella obra maestra".

(Juan José Millás Los objetos nos llaman)

La misura del verso è un ostacolo scelto per provocare un effetto di straniamento semantico (...)
Il principio della prosa è rem tene, verba sequentur, il principio della poesia è verba tene, res sequentur (...) Il poeta sceglie una serie di costrizioni espressive, e poi scommette che il contenuto, qualsiasi esso sia, e per quanto esso potesse precedere la scrittura, si adeguerà alle costrizioni espressive, e tanto meglio se ne verrà modificato. Il poeta guarda al mondo così come le costrizioni del verso gli impongono.

(Umberto Eco Sugli specchi)

RITORNELLO

Que sigui ric el jorn
i en arribar la fosca
res no empenyi la son
a fer-nos oblidar. (...)

(Àlex Susanna Memòria del cos)

LES CLAUS

No hi ha cap lluna que et guiï,
ni cap claror amagada
que vagament t'il·lumini.
Una certa repetició dels actes,
això sí, una mena d'obstinació
a fer sempre el mateix,
fan que avui no et perdis
pels camins de la nit.

(Àlex Susanna Memòria del cos)

En alguna ciutat del pensament

jo t'estaré estimant

quan marqui la teva hora solitària

l'esfera de la lluna sobre el mar.

(Joan Margarit Barcelona, amor final)

Sempre tenim davant la veritat

però, com quan mirem el cel de nit,

no podem veure més que la grafia

que té un poema en una llengua estranya.

(Joan Margarit Barcelona, amor final)

Una a una,
en els meus ulls ordeno
les vides conegudes.

Casa, carena, barca,
ample respir de l'aigua,
clara rosa. Amb paraules
sempre noves vestia
la tarda ja nascuda.

La nua tarda,
que de la llum sortia
al mar i a la muntanya.

(Salvador Espriu Cançons de la roda del temps)

Pero hoy me siento apenas
como laguna insomne
con un embarcadero
ya sin embarcaciones,

una laguna verde,
inmóvil y paciente,
conforme con sus algas,
sus musgos y sus peces,

sereno en mi confianza,
confiado en que una tarde
te acerques y te mires,
te mires al mirarme.

(Mario Benedetti)