Eu nâo escrevo em português. Escrevo eu mesmo.

(Fernando Pessoa  Livro do desassossego)

A trenc de mots em llevo,

m'adormo a trenc de mots.

(Miquel Martí i Pol, La fàbrica)

"Una joia no és més que un mirall cargolat
rítmicament en el reflex esperitat.
Una jugada folla contra la forma pura,
una lleu tremolor de polícrom batec,
i desinteressada clau ardent de l'altura
celestial". Riu mentre els dits passen a frec
d'un vèrtex tan agut i clar com el ruixim
de matinada. Tres ocells passen i el món
resta nu en l'espiral que fuig i se li fon
amb la calor del sol. "Així només vivim
aproximadament..." Sense convicció,
però, retorna a la forma i al cartabó.

(Andreu Cabré, poema i dibuix. 31/V/1991)

Quel tiepido dì di fine marzo, occorse loro una cosa che giammai avrebber potuto immaginare; la quale, se da un lato avrebbe scosso i loro intelletti dal torpore nel quale parean trovarsi -ché tale, benché non lo fosse, appariva il loro misero e tapino stato al di lui cospetto- d'altra parte li riempì di una gioia indicibile. Incontratolo -dunque- ch'ebbero nella regale sala da pranzo, dopo aver desinato, essi recaronsi unitamente in un esclusivo ed elegante locale, ove consumarono una bevanda, discutendo vivacemente ed amichevolmente de' più disparati temi, senza trascurare i più scabrosi, i quali, però, venían trattati con tal garbo e discrezione che neanche Monna, s'ivi fosse stata presente, avrebbe avvertito quello strano fremito ch'ella invano cercava di dissimulare, ma che manifestavasi con l'apparir dell'ormai ben notto rosore verginale.

Lasciato il locale, presero la via di casa, ove recaron seco anche l'illustre compagno della loro indimenticabile serata, la quale sarebbe rimasta negli annali della storia.

Trascorsero la notte tre dotte conversazioni e varie, talora toccando i consueti temi scabrosi, ma sempre con la solita classe, e attesero così l'albegiar, che non tardò ad apparir allorché l'Aurora attraversò il cielo biancheggiando sulla cima del vulcano, portando seco il cocchio del sole tirato dai cavalli alati.

(Massimiliano Noto. Napoli, 31/III/1990. Escrit en italià antic).

COM UN PUNY

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".

Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.

(Raimon)

BLAU

Quan la seda és terrosa

s’eixampla sota el vel

una mirada blanca

al llindar del silenci,

i la paraula insomne

esdevé una mordassa.

Qui governa els teus codis?

(Fermi Mohedo Quadern magribí)

SENSE MANS

IV
Ajunto els mots per fer-me un trampolí
vers l'àmbit líric i assajar al trapezi
de la metàfora, en el buit, un salt mortal
per assolir una mica de realitat
fora del temps,
ulls aclucats,
com ara, en bicicleta,
en algun lloc del món assaja algú
precaris equilibris sense mans,
endut enllà, fins que de cop s'adona
que va rodant segur pel vell passeig
cap a la font primera.
És al moment precís
de l'equilibri insòlit que obre els ulls
a la blavosa, incerta llunyania
de les muntanyes que no li caldrà
mai tramuntar, car són de sobte en ell,
són ell mateix o l'altre que s'ha fet
de cop en ell, i veu:
la Torre de les Hores
esdevé far, l'esfera del rellotge
no marca el temps, ans il·lumina absorta
la nit que va caient damunt els horts.

(Joan Vinyoli Passeig d'aniversari)

DOMINI MÀGIC

Despunten crits de fulles en els arbres,
esquinça un vol de grius al capaltard
i la muntanya, amb blau recolliment
crepuscular, porta a la falda humil
un davantal de blats encara tendres.
M'allunyo dels embruixos del ponent,
esvento les recances i les cendres
i de l'antiga troca tallo el fil.
Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;
domini màgic, regne sublunar.

(Joan Vinyoli Domini màgic)

L'ALBATROS

Sovint, per esbargir-se, els homes d’equipatge
capturen uns albatros, magnes ocells marins,
que, indolents companyons, segueixen el viatge
de la nau que s’esmuny sobre els avencs salins.

Tot just entaforats en la insòlita escena,
aquests reis de l’atzur, maldestres i porucs,
per la coberta es mouen arrossegant amb pena
les seves ales blanques a tall de rems feixucs.

L’alat viatger amb cara tan inepta i adusta!
Tan bell adés i, ara, risible, lleig i moix!
L’un excita el seu bec amb la pipa de fusta,
l’altre un alacaigut imita fent-se el coix!

El Poeta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
exiliat en terra i blanc de les censures,
ses ales de gegant van destorbant-li el pas.


(Charles Baudelaire Les flors del mal)

ODA I

Seguro assento na coluna firme

Dos versos em que fico,

Nem temo o influxo inúmero futuro

Dos tempos e do olvido;

Que a mente, quando, fixa, em si contempla

Os reflexos do mundo,

Deles se plasma torna, e à arte o mundo

Cris, que nâo a mente.

Assim na placa o externo instante grava

Seu ser, durando nela.



Segur m'assento en la columna ferma

dels versos en què resto,

l'influx futur innúmer no puc témer

dels temps i de l'oblit;

que la ment, quan, pensant, en si contempla

els reflexos del món,

plasma esdevé, de tots, i l'art el món

el crea, no la ment.

Així en la placa l'extern instant grava

el seu ésser, durant-hi.

(Fernando Pessoa. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja)

A PRECARI

(...) I, això no obstant,

els versos pel seu compte bescanvien

silencis per paraules i exigeixen

un alt tribut de vida. No puc, doncs,

reposar ni vull fer-ho. Més m'estimo

veure'm entrar lentament al recinte

que jo mateix he anat configurant

i seure i esperar fins que algú em cridi

des d'un ponent eixut, contradictori.

(Miquel Martí i Pol)

ACOMPLIMENT

No em costa gens de pensar que ja és tard.
No em costa gens de dir que no m’escolten.
No em costa gens d’alçar els ulls cel amunt
i plànyer-me i fer l’orni.

Puc progressar si aprenc d’ajupir el cap.
Puc cridar tant com vulgui amb els que criden.
Puc tenir càrrecs públics i envellir.
Puc creure en Déu i repassar els diaris.

Davant mateix de la porta de casa,
però, comença el món i a totes les cruïlles
hi ha gent que mor de fam o de tristesa.

Tu que et queixes sovint que els meus versos són aspres
pots llegir a l’inrevés les paraules que escric,
o bé tancar-te amb clau a casa teva.

(Miquel Martí i Pol)

LA GRAN REMOR DEL MAR (FRAGMENT)

Llegíem a les fosques

versots de bon comptar.

Cada versot un himne,

cada himne un foc més alt.

(Miquel Martí i Pol)

AUTORETRAT, AMB FANG I ROBINS

Munts informes de runa,
solars abandonats
que l'arquitecte no mira,
clavegueres vessant
aigües residuals,
fang i robins:
domini meu.

Però, de sobte, el cop
d'una ala poderosa,
remorejant, excel·leix
a dir-me: dia blau,
corba d'onada, roca encesa
pel crit del sol.
I cremo tot en cant

(Joan Vinyoli Realitats)

PÀGINA

Després d'escriure el poema,
els límits de la pàgina ja no són
on va ser tallat el paper.

(Joan Brossa)

EL FRONT ESTELAT

Darrere els mots el paper es transforma
en mar i les lletres en peixos.

(Joan Brossa)

POEMA

Jo em despullo
i vosaltres us vestiu.

(Joan Brossa)

Firenze crema als ulls com brases vives.

(Fermi M F))

"(...) trató de imaginar cómo sería una novela en forma de tortuga laúd. El argumento tendría que salir arrugado, o quizá dispuesto en escamas, de una especie de caparazón gigantesco. Eso era, desde luego, en términos literarios, una novedad. La trama, pues, estaría dentro y constituiría la zona blanda de la novela, mientras que la forma estaría representada por la concha. En caso de que la novela falleciera (...), y el argumento desapareciera por la descomposición inherente a la carne, perduraría el esqueleto externo como testimonio formal de aquella obra maestra".

(Juan José Millás Los objetos nos llaman)

La misura del verso è un ostacolo scelto per provocare un effetto di straniamento semantico (...)
Il principio della prosa è rem tene, verba sequentur, il principio della poesia è verba tene, res sequentur (...) Il poeta sceglie una serie di costrizioni espressive, e poi scommette che il contenuto, qualsiasi esso sia, e per quanto esso potesse precedere la scrittura, si adeguerà alle costrizioni espressive, e tanto meglio se ne verrà modificato. Il poeta guarda al mondo così come le costrizioni del verso gli impongono.

(Umberto Eco Sugli specchi)