"Segunda-feira de Lisboa",

che nome d'incanto!

Qui, da noi, é lunedí soltanto.

(Franco Battiato)

SOL

A voltes, en llevar-se, l'home sol
sent fred al cor, una dent que el mossega
a causa de no haver sota el llençol,
durant la nit, un cos per a la brega.

I es mou feixuc, amb la recança oberta
d'abandonar un lligam que desconeix,
i mira el llit de nou i empal·lideix,
veient la companyia tan deserta.

Viu amb el pensament alatrencat,
com si tot l'univers mudés de ruta
i no trobés una esfera segura.

I va tot sol i sent nosa al costat:
algú que en el flanc dret se li detura
fent-li present la seva vida eixuta.

(Josep Palau i Fabra)

... posare i piedi sul medesimo suolo per tutta la vita può provocare un pericoloso equivoco, farci credere che quella terra ci appartenga, come se essa  non fosse in prestito, como tutto è in prestito nella vita.

(Antonio Tabucchi  Viaggi e altri viaggi)

HI HA UN ANHEL ATURAT EN EL PRESENT

Hi ha un anhel aturat en el present

que voldria reviure en hores teves,

que voldria aturar-se en el moment

de sentir la tendresa presentida,

en tot allò que creia que era cert.

Hi ha un desig colpejant: el temps no oblida.

Hi ha un desig resignat: som al capvespre.

Tanquem el llibre per llegir-nos sols.

(Maria-Lluïsa Pazos Quin silenci encara)

Bo, dolent... Tot.

Somni, realitat... Tot.

Família, amor... Tot.

Tot, ho és tot.

Ho és tot en una paraula.

Tot ens envolta, tot ens acaricia,

tot ens mira, tot es respira.

Quan mirem per la finestra

ho veiem tot;

quan passegem, ho trepitgem tot;

Som el tot, som part d'això

que ho engloba.

I res? Res també ho és tot,

però res, si no és res,

no ho és, però en forma part...

De veritat ho som tot?

Mai no ho pensem, i de vegades

creiem que no som res...

Però per a algú sempre

ho seràs tot.

I què més en dóna,

que siguem tot,

si per a algú que t'importa

jo ho ets?

(Helena Lobato. 
Estudiant de 4t d'ESO. 15 anys)

El món és un llibre i aquells que no viatgen
en llegeixen només una pàgina.

(Sant Agustí)

I els mots, com llamps, et porten a refugi.

(Fermi Mohedo)

EL VERDADERO AMOR

Tu olor perfumado,
tu piel suave y perfecta,
tus hermosos labios,
tus atractivos ojos.
tu belleza a muchos
hombres atrae, pero
todos se quedan al
conocer tu forma de ser.
Mi corazón, está cerrado,
Pero se abre para decir:
"Te quiero".

(Sergi Campos Jara.

Estudiant de 3r d'ES0. 15 anys)

NOSTÁLGICO MAR

Ah, se o tempo pudesse voltar

E minha vida, reviver!

Por muito tempo sobrevivi,

Mas no fundo, pouco vivi.

E cada segundo que sinto

Furta uma parte de mim

Vou morrendo aos poucos

Numa trajetória sem fim

O que me resta são memórias

Daqueles que amo, que amei

Perdi-me numa estrada distante

Onde lágrimas querem o antes...

A vida clama por pausas

Antes do ponto final.

São vírgulas pra nos guiar

Simples reflexos do pensar.

Tanto caos ao meu redor

Quase todos se esqueceram

De que os homens nasceram

Simplesmente para amar.

O que posso fazer pra mudar?

Vi uma cidade morta e escura...

De prédios, árvores e gente cinza

Gritei em vão, porém tentei.

E não importa se me maltratam

E se os hipócritas me detestam

Minha luta e real inspiração

É ter a verdade ao meu lado.

E nossos sonhos já estão ruindo

Nosso céu estralado, sumindo

Nuvens negras pairando em nós

As lágrimas não lhe comovem mais

E mesmo que o meu coração

Tão frágil como um cristal

Despedace-se em suas mãos

Jamais se esqueça de tudo que fiz.

Eu lhe ofereci minha alma

Preferiu insensivelmente minha carne.

Mesmo sofrendo e amando...

Não senti nenhuma repulsão.

Sempre estará comigo

Mesmo distante de mim

Sentirei os seus beijos

E o toque do seu olhar

Beleza existiu, mas destruídas as flores...

O mágico perfume continua

E nunca me esquecerei de quando o amor...

Foi tão rebelde quanto o mar.

(Marcello Ananias, 1999)

Solo l’amare, solo il conoscere
conta, non l’aver amato,
non l’aver conosciuto.

 (Pier Paolo Pasolini Il pianto delle scavatrici)

Eu nâo escrevo em português. Escrevo eu mesmo.

(Fernando Pessoa  Livro do desassossego)

A trenc de mots em llevo,

m'adormo a trenc de mots.

(Miquel Martí i Pol, La fàbrica)

"Una joia no és més que un mirall cargolat
rítmicament en el reflex esperitat.
Una jugada folla contra la forma pura,
una lleu tremolor de polícrom batec,
i desinteressada clau ardent de l'altura
celestial". Riu mentre els dits passen a frec
d'un vèrtex tan agut i clar com el ruixim
de matinada. Tres ocells passen i el món
resta nu en l'espiral que fuig i se li fon
amb la calor del sol. "Així només vivim
aproximadament..." Sense convicció,
però, retorna a la forma i al cartabó.

(Andreu Cabré, poema i dibuix. 31/V/1991)

Quel tiepido dì di fine marzo, occorse loro una cosa che giammai avrebber potuto immaginare; la quale, se da un lato avrebbe scosso i loro intelletti dal torpore nel quale parean trovarsi -ché tale, benché non lo fosse, appariva il loro misero e tapino stato al di lui cospetto- d'altra parte li riempì di una gioia indicibile. Incontratolo -dunque- ch'ebbero nella regale sala da pranzo, dopo aver desinato, essi recaronsi unitamente in un esclusivo ed elegante locale, ove consumarono una bevanda, discutendo vivacemente ed amichevolmente de' più disparati temi, senza trascurare i più scabrosi, i quali, però, venían trattati con tal garbo e discrezione che neanche Monna, s'ivi fosse stata presente, avrebbe avvertito quello strano fremito ch'ella invano cercava di dissimulare, ma che manifestavasi con l'apparir dell'ormai ben notto rosore verginale.

Lasciato il locale, presero la via di casa, ove recaron seco anche l'illustre compagno della loro indimenticabile serata, la quale sarebbe rimasta negli annali della storia.

Trascorsero la notte tre dotte conversazioni e varie, talora toccando i consueti temi scabrosi, ma sempre con la solita classe, e attesero così l'albegiar, che non tardò ad apparir allorché l'Aurora attraversò il cielo biancheggiando sulla cima del vulcano, portando seco il cocchio del sole tirato dai cavalli alati.

(Massimiliano Noto. Napoli, 31/III/1990. Escrit en italià antic).

COM UN PUNY

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".

Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.

(Raimon)

BLAU

Quan la seda és terrosa

s’eixampla sota el vel

una mirada blanca

al llindar del silenci,

i la paraula insomne

esdevé una mordassa.

Qui governa els teus codis?

(Fermi Mohedo Quadern magribí)

SENSE MANS

IV
Ajunto els mots per fer-me un trampolí
vers l'àmbit líric i assajar al trapezi
de la metàfora, en el buit, un salt mortal
per assolir una mica de realitat
fora del temps,
ulls aclucats,
com ara, en bicicleta,
en algun lloc del món assaja algú
precaris equilibris sense mans,
endut enllà, fins que de cop s'adona
que va rodant segur pel vell passeig
cap a la font primera.
És al moment precís
de l'equilibri insòlit que obre els ulls
a la blavosa, incerta llunyania
de les muntanyes que no li caldrà
mai tramuntar, car són de sobte en ell,
són ell mateix o l'altre que s'ha fet
de cop en ell, i veu:
la Torre de les Hores
esdevé far, l'esfera del rellotge
no marca el temps, ans il·lumina absorta
la nit que va caient damunt els horts.

(Joan Vinyoli Passeig d'aniversari)

DOMINI MÀGIC

Despunten crits de fulles en els arbres,
esquinça un vol de grius al capaltard
i la muntanya, amb blau recolliment
crepuscular, porta a la falda humil
un davantal de blats encara tendres.
M'allunyo dels embruixos del ponent,
esvento les recances i les cendres
i de l'antiga troca tallo el fil.
Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;
domini màgic, regne sublunar.

(Joan Vinyoli Domini màgic)

L'ALBATROS

Sovint, per esbargir-se, els homes d’equipatge
capturen uns albatros, magnes ocells marins,
que, indolents companyons, segueixen el viatge
de la nau que s’esmuny sobre els avencs salins.

Tot just entaforats en la insòlita escena,
aquests reis de l’atzur, maldestres i porucs,
per la coberta es mouen arrossegant amb pena
les seves ales blanques a tall de rems feixucs.

L’alat viatger amb cara tan inepta i adusta!
Tan bell adés i, ara, risible, lleig i moix!
L’un excita el seu bec amb la pipa de fusta,
l’altre un alacaigut imita fent-se el coix!

El Poeta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
exiliat en terra i blanc de les censures,
ses ales de gegant van destorbant-li el pas.


(Charles Baudelaire Les flors del mal)

ODA I

Seguro assento na coluna firme

Dos versos em que fico,

Nem temo o influxo inúmero futuro

Dos tempos e do olvido;

Que a mente, quando, fixa, em si contempla

Os reflexos do mundo,

Deles se plasma torna, e à arte o mundo

Cris, que nâo a mente.

Assim na placa o externo instante grava

Seu ser, durando nela.



Segur m'assento en la columna ferma

dels versos en què resto,

l'influx futur innúmer no puc témer

dels temps i de l'oblit;

que la ment, quan, pensant, en si contempla

els reflexos del món,

plasma esdevé, de tots, i l'art el món

el crea, no la ment.

Així en la placa l'extern instant grava

el seu ésser, durant-hi.

(Fernando Pessoa. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja)