(Fernando Pessoa Livro do desassossego)
30 d’octubre 2010
13 d’octubre 2010
"Una joia no és més que un mirall cargolat
rítmicament en el reflex esperitat.
Una jugada folla contra la forma pura,
una lleu tremolor de polícrom batec,
i desinteressada clau ardent de l'altura
celestial". Riu mentre els dits passen a frec
d'un vèrtex tan agut i clar com el ruixim
de matinada. Tres ocells passen i el món
resta nu en l'espiral que fuig i se li fon
amb la calor del sol. "Així només vivim
aproximadament..." Sense convicció,
però, retorna a la forma i al cartabó.
(Andreu Cabré, poema i dibuix. 31/V/1991)
rítmicament en el reflex esperitat.
Una jugada folla contra la forma pura,
una lleu tremolor de polícrom batec,
i desinteressada clau ardent de l'altura
celestial". Riu mentre els dits passen a frec
d'un vèrtex tan agut i clar com el ruixim
de matinada. Tres ocells passen i el món
resta nu en l'espiral que fuig i se li fon
amb la calor del sol. "Així només vivim
aproximadament..." Sense convicció,
però, retorna a la forma i al cartabó.
(Andreu Cabré, poema i dibuix. 31/V/1991)
12 d’octubre 2010
Quel tiepido dì di fine marzo, occorse loro una cosa che giammai avrebber potuto immaginare; la quale, se da un lato avrebbe scosso i loro intelletti dal torpore nel quale parean trovarsi -ché tale, benché non lo fosse, appariva il loro misero e tapino stato al di lui cospetto- d'altra parte li riempì di una gioia indicibile. Incontratolo -dunque- ch'ebbero nella regale sala da pranzo, dopo aver desinato, essi recaronsi unitamente in un esclusivo ed elegante locale, ove consumarono una bevanda, discutendo vivacemente ed amichevolmente de' più disparati temi, senza trascurare i più scabrosi, i quali, però, venían trattati con tal garbo e discrezione che neanche Monna, s'ivi fosse stata presente, avrebbe avvertito quello strano fremito ch'ella invano cercava di dissimulare, ma che manifestavasi con l'apparir dell'ormai ben notto rosore verginale.
Lasciato il locale, presero la via di casa, ove recaron seco anche l'illustre compagno della loro indimenticabile serata, la quale sarebbe rimasta negli annali della storia.
Trascorsero la notte tre dotte conversazioni e varie, talora toccando i consueti temi scabrosi, ma sempre con la solita classe, e attesero così l'albegiar, che non tardò ad apparir allorché l'Aurora attraversò il cielo biancheggiando sulla cima del vulcano, portando seco il cocchio del sole tirato dai cavalli alati.
(Massimiliano Noto. Napoli, 31/III/1990. Escrit en italià antic).
10 d’octubre 2010
COM UN PUNY
Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:
"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".
Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.
Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.
Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:
"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".
Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.
Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.
Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.
(Raimon)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)