"Una joia no és més que un mirall cargolat
rítmicament en el reflex esperitat.
Una jugada folla contra la forma pura,
una lleu tremolor de polícrom batec,
i desinteressada clau ardent de l'altura
celestial". Riu mentre els dits passen a frec
d'un vèrtex tan agut i clar com el ruixim
de matinada. Tres ocells passen i el món
resta nu en l'espiral que fuig i se li fon
amb la calor del sol. "Així només vivim
aproximadament..." Sense convicció,
però, retorna a la forma i al cartabó.

(Andreu Cabré, poema i dibuix. 31/V/1991)