ART INÚTIL

La poesia no existeix. Abans potser sí,

la torna de la torna crea la circumstància

però hem trencat la brúixola. Cerques el nord

i encara no l'has trobat més enllà del seu mite.

És absurd teoritzar, els llenguatges actuals

traspassen la lletra escrita i no val la pena

trencar-se el cervell buscant la imatge més pura

tenim massa pressa com per ser subtils. Sigues

directe, clar, còmode a un lector que llegeix

poc, que no escolta, que no observa, que no viu,

que sols vol jugar a viure dins la pantalla,

incapaç de sentir res a un pam del seu nas.

Insisteixes tossut amb els versos elàstics,

i clarividents del realisme més solemne,

efervescent com el primer glop de cervesa

escrius poesia perquè saps que no existeix.

(Jordi Valls Felix orbe)

RELIGIÓ

Si les muses se m'empassen, sabré sense aire

sortir a la superfície? I com no predre'm?

Agafo per la màniga la sort i m'hi esforço.

No és la meva fam, és la seva que m'acaba

definint el caràcter. Així els punts canvien

i el que volia dir no és cap prioritat. Ara

són les muses que em maregen entre perfums

i carícies. El meu nom elles el van creant

a mesura que escric. Faig només d'instrument,

quan més m'hi esforço més profund és l'abisme

i el preu potser és massa alt. Ebri me les miro,

no poden embolcallar el meu pensament

l'únic fil trencat, que escèptic, les incomoda.

(Jordi Valls Felix orbe)

 

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg.
ple d'aventures, ple de coneixences.

 Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca,
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

(Konstandinos Kavafis. Versió de Carles Ribas)

La poesia se'm presenta com una experiència, com un mètode de pensament i de coneixement sobre mi mateix i sobre el món (...). Tota poesia prové d'una il·luminació, espasmòdica o tranquil·la, però que no pertany ben bé a la consciència, sobre una realitat íntima que no ens importa tant de considerar com de veure.

(Carles Riba)