13 de novembre 2011

De vegades, boreal,
mira't timoner: dibuixant cercles concèntrics
sobre el mirall fràgil, sense atzimut.
Al peu d'albades excessives

(Víctor Escarré i Bou)

01 de novembre 2011

16 d’octubre 2011

El món és igual a la suma dels coneixements que en tenim.

(Michel Houllebecg Les partícules elementals)





06 de setembre 2011

De vegades, boreal,
mira't timoner: dibuixant cercles concèntrics
sobre el mirall fràgil, sense atzimut.
Al peu d'albades excessives.

(Víctor Escarré i Bou)

23 d’agost 2011

ART INÚTIL

La poesia no existeix. Abans potser sí,
la torna de la torna crea la circumstància
però hem trencat la brúixola. Cerques el nord
i encara no l'has trobat més enllà del seu mite.
És absurd teoritzar, els llenguatges actuals
traspassen la lletra escrita i no val la pena
trencar-se el cervell buscant la imatge més pura
tenim massa pressa com per ser subtils. Sigues
directe, clar, còmode a un lector que llegeix
poc, que no escolta, que no observa, que no viu,
que sols vol jugar a viure dins la pantalla,
incapaç de sentir res a un pam del seu nas.
Insisteixes tossut amb els versos elàstics,
i clarividents del realisme més solemne,
efervescent com el primer glop de cervesa
escrius poesia perquè saps que no existeix.

(Jordi Valls Felix orbe)
RELIGIÓ

Si les muses se m'empassen, sabré sense aire
sortir a la superfície? I com no predre'm?
Agafo per la màniga la sort i m'hi esforço.
No és la meva fam, és la seva que m'acaba
definint el caràcter. Així els punts canvien
i el que volia dir no és cap prioritat. Ara
són les muses que em maregen entre perfums
i carícies. El meu nom elles el van creant
a mesura que escric. Faig només d'instrument,
quan més m'hi esforço més profund és l'abisme
i el preu potser és massa alt. Ebri me les miro,
no poden embolcallar el meu pensament
l'únic fil trencat, que escèptic, les incomoda.

(Jordi Valls Felix orbe)



04 d’agost 2011

 

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg.
ple d'aventures, ple de coneixences.
 Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.


Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca,
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.


Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.


I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

(Konstandinos Kavafis. Versió de Carles Ribas)

01 d’agost 2011

La poesia se'm presenta com una experiència, com un mètode de pensament i de coneixement sobre mi mateix i sobre el món (...). Tota poesia prové d'una il·luminació, espasmòdica o tranquil·la, però que no pertany ben bé a la consciència, sobre una realitat íntima que no ens importa tant de considerar com de veure.

(Carles Riba)

26 de juliol 2011

RUNA

Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la
maó sobre maó fins a la mida
que veus, una paret de casa humil.
Fixa't com es clivella,
com va esfondrant-se a poc a poc amb sord,
feixuc estrèpit.

Però ja a terra tot,
amb mans obreres de paraula,
nit rere nit,
pacientment plego la runa
i novament edifico.

(Joan Vinyoli)


19 de juliol 2011

SURTE-TE'N

L'escriure en vers i parir bé el poema
com més se'n sap o sembla que se'n sap
més complicat es fa, més no t'hi cap
el poc que hi ha d'entrar, cada fonema
ve ple de fills i folls i emmagatzema
les nafres que han anat pelant-te el pap
i els pèls que du enganxats l'esparadrap
del trau del crani quan fent la verema
et vas voler posar la diadema
de dionís i vas caure de cap
al cup, i ara ets de color lila tap
i veus que no només passa al cinema
que es moguin sols els versos, que les cabres
pasturin enfilades dalt dels arbres.

(Enric Casasses, Bes nagana)

13 de febrer 2011

"Segunda-feira de Lisboa",
che nome d'incanto!
Qui, da noi, é lunedí soltanto.

(Franco Battiato)

06 de febrer 2011

SOL

A voltes, en llevar-se, l'home sol
sent fred al cor, una dent que el mossega
a causa de no haver sota el llençol,
durant la nit, un cos per a la brega.

I es mou feixuc, amb la recança oberta
d'abandonar un lligam que desconeix,
i mira el llit de nou i empal·lideix,
veient la companyia tan deserta.

Viu amb el pensament alatrencat,
com si tot l'univers mudés de ruta
i no trobés una esfera segura.

I va tot sol i sent nosa al costat:
algú que en el flanc dret se li detura
fent-li present la seva vida eixuta.

(Josep Palau i Fabra)

31 de gener 2011

... posare i piedi sul medesimo suolo per tutta la vita può provocare un pericoloso equivoco, farci credere che quella terra ci appartenga, come se essa  non fosse in prestito, como tutto è in prestito nella vita.

(Antonio Tabucchi  Viaggi e altri viaggi)


HI HA UN ANHEL ATURAT EN EL PRESENT

Hi ha un anhel aturat en el present
que voldria reviure en hores teves,
que voldria aturar-se en el moment
de sentir la tendresa presentida,
en tot allò que creia que era cert.
Hi ha un desig colpejant: el temps no oblida.
Hi ha un desig resignat: som al capvespre.
Tanquem el llibre per llegir-nos sols.

(Maria-Lluïsa Pazos Quin silenci encara)







27 de gener 2011

Bo, dolent... Tot.
Somni, realitat... Tot.
Família, amor... Tot.
Tot, ho és tot.
Ho és tot en una paraula.
Tot ens envolta, tot ens acaricia,
tot ens mira, tot es respira.

Quan mirem per la finestra
ho veiem tot;
quan passegem, ho trepitgem tot;
Som el tot, som part d'això
que ho engloba.

I res? Res també ho és tot,
però res, si no és res,
no ho és, però en forma part...

De veritat ho som tot?
Mai no ho pensem, i de vegades
creiem que no som res...
Però per a algú sempre
ho seràs tot.

I què més en dóna,
que siguem tot,
si per a algú que t'importa
jo ho ets?

(Helena Lobato. 
Estudiant de 4t d'ESO. 15 anys)

15 de gener 2011

El món és un llibre i aquells que no viatgen
en llegeixen només una pàgina.

(Sant Agustí)

13 de gener 2011

I els mots, com llamps, et porten a refugi.

(Fermi Mohedo)
EL VERDADERO AMOR

Tu olor perfumado,
tu piel suave y perfecta,
tus hermosos labios,
tus atractivos ojos.
tu belleza a muchos
hombres atrae, pero
todos se quedan al
conocer tu forma de ser.
Mi corazón, está cerrado,
Pero se abre para decir:
"Te quiero".

(Sergi Campos Jara.
Estudiant de 3r d'ES0. 15 anys)

06 de gener 2011

NOSTÁLGICO MAR

Ah, se o tempo pudesse voltar
E minha vida, reviver!
Por muito tempo sobrevivi,
Mas no fundo, pouco vivi.

E cada segundo que sinto
Furta uma parte de mim
Vou morrendo aos poucos
Numa trajetória sem fim

O que me resta são memórias
Daqueles que amo, que amei
Perdi-me numa estrada distante
Onde lágrimas querem o antes...

A vida clama por pausas
Antes do ponto final.
São vírgulas pra nos guiar
Simples reflexos do pensar.

Tanto caos ao meu redor
Quase todos se esqueceram
De que os homens nasceram
Simplesmente para amar.

O que posso fazer pra mudar?
Vi uma cidade morta e escura...
De prédios, árvores e gente cinza
Gritei em vão, porém tentei.

E não importa se me maltratam
E se os hipócritas me detestam
Minha luta e real inspiração
É ter a verdade ao meu lado.

E nossos sonhos já estão ruindo
Nosso céu estralado, sumindo
Nuvens negras pairando em nós
As lágrimas não lhe comovem mais

E mesmo que o meu coração
Tão frágil como um cristal
Despedace-se em suas mãos
Jamais se esqueça de tudo que fiz.

Eu lhe ofereci minha alma
Preferiu insensivelmente minha carne.
Mesmo sofrendo e amando...
Não senti nenhuma repulsão.

Sempre estará comigo
Mesmo distante de mim
Sentirei os seus beijos
E o toque do seu olhar

Beleza existiu, mas destruídas as flores...
O mágico perfume continua
E nunca me esquecerei de quando o amor...
Foi tão rebelde quanto o mar.

(Marcello Ananias, 1999)